Retorn a Cacastellar del Vallès

Avui en dia la tecnologia fa que, per molt lluny que hom sigui de la seva terra, pugui seguir en contacte amb familiars, amics i actualitat municipal.
Trobant-me fora de Castellar uns dies, va haver una informació que em va cridar l’atenció: l’invasió de caques de gos als carrers, i al mur del facebook del nostre alcalde. Llegia que hi havia gent que havia de fer autèntiques peripècies per a evitar impactar contra elles, es queixaven dels propietaris dels cans i fins i tot algú deia que els gossos han de fer les necessitats a casa.

Treballadors municipals enfrontant-se als cagarros immensos || Josepa Graelles

 Així que al tornar al poble (encara que algú vulgui creure que és una ciutat), vaig fer una volta pels carrers per a comprovar l’augment d’aquests actes que alguns troben tan irresponsables.
Patia per que no anava equipat amb les botes de Chuck Norris, ni l’equipament de camuflatge de Rambo, però de petit havia tingut un entrenament per a aquesta missió: si algun dia havia arribat a casa amb una merda enganxada a les bambes, havia rebut tota mena de tortures psicològiques i algun clatellot per part dels meus progenitors, ja que aleshores la culpa no era ni del gos, ni de l’amo del gos: era clarament meva!!
Així que després d’una volta de reconeixement d’un parell de kilòmetres per la via pública, vaig comptabilitzar unes 10 caques, i força visibles, no gràcies a anar equipat amb aparells visors d’ultramerdes, sinó pel contrast de la gamma de marrons, amb el gris del paviment (cosa que en la meva època d’entrenament una de les màximes dificultats era detectar les que estaven dipositades sobre el paviment no asfaltat).

Algunes d’elles havien patit alguns aixafaments i arrossegaments, d’altres presentaven marques de rodes de bicicleta o carro de la compra i d’altres estaven intactes, cosa que m’animava a pensar que encara queden persones ben entrenades.
Però no va ser fins que vaig passar pel carrer Roger de Llúria que em vaig adonar de l’estupidesa humana: al bell mig del carrer hi havia una garlanda al llarg de 5 metres de caca de cavall!! I d’aquestes ningú es queixa?
Bé, vaig pensar, potser encara queda algun pagès que passa amb saca i pala a recollir-la per adobar el camp, cosa que em confirma que Castellar encara és un poble, i per cert, originalment amb un gos a l’escut que es troba a l’església de Sant Esteve. 

Escut històricde Castellar. Campana i Gos        || CEDIDA

Cosa que em fa pensar que la campanya que va fer l’ajutafems (de gos), per allà el 2005, amb el lema “La caca és teva”, deu confondre a la gent que relaciona el nostre sant patró amb la caca, de ca; si l’Esteve necessita caca, "La caca Esteve", podem constatar que tenim a fidels devots entre els nostres veïns, acomplint amb el deure de tot Cacastellarenc que vulgui honrar el nostre poble.

  

Col·laborador/a

El Forjador Recargolat